Entrevista a Patrick Urbano: “Cal fer continguts que obliguin a parar i pensar”
Patrick Urbano defensa la comunicació com llegir, escriure i parlar, i reivindica l’humor i els continguts reflexius en una indústria audiovisual marcada per la immediatesa.
Parlar de televisió avui és parlar, també, de com expliquem el món i de què esperem que faci la pantalla en la gent. Patrick Urbano ho té clar: “cal fer continguts que obliguin a parar i pensar”.
Urbano és presentador, guionista i una de les veus més versàtils del panorama audiovisual actual.. Compagina la feina als mitjans amb el desenvolupament de nous formats a The Mediapro Studio i, alhora, amb la docència universitària en televisió i noves narratives.. A l’hora de parlar de creativitat i comunicació, la seva manera de posar ordre a les idees és gairebé pedagògica: per a ell, tot gira al voltant d’explicar històries.
Quan explica d’on li ve l’interès per la comunicació, ho resumeix amb tres verbs: llegir, escriure i parlar.. Explica que llegir és la base d’una primera etapa, perquè permet construir criteri i entendre el llenguatge abans de desplegar-lo.. Després vindrien escriure i parlar, però el fil conductor és sempre el mateix: comunicar és explicar alguna cosa, ja sigui a la televisió, als videojocs o en el procés d’escriptura.
En aquest trajecte, l’humor apareix com una eina, no com un “final feliç”.. Urbano assegura que l’humor facilita l’entrada a temes que d’una altra manera podrien resultar llunyans o difícils.. No creu que ara sigui més complicat fer-ne, però sí que hi ha més sensibilitats i, sobretot, una reacció pública molt més visible.. Les xarxes socials han fet que la crítica arribi de manera immediata: sovint també amb insults.. Davant d’aquest soroll, defensa actuar amb coherència, fer el que un creu correcte i, si cal, rectificar.
Aquí és on entra una de les seves tesis més insistents: en un context dominat per la immediatesa, els continguts reflexius no només haurien de ser possibles, sinó necessaris.. Urbano descriu el moment actual com una rutina accelerada per factors com els mòbils i el consum de fragments curts.. Tanmateix, argumenta que justament per això cal apostar per peces que obliguin a aturar-se, llegir amb calma i pensar.. Potser no tindran grans audiències en directe, però les plataformes digitals permeten recuperar-los en altres moments.
Quan aterra en el cas de la indústria audiovisual catalana, el discurs agafa perspectiva.. Per a Urbano, era important comptar amb una plataforma audiovisual en català perquè l’oferta és clau: si no hi ha continguts diversos —des dels més populars fins als més de nínxol— el públic acaba desplaçant-se cap a altres llengües.. Però aquesta pluralitat, segons ell, ha d’anar acompanyada d’una altra decisió de fons: impulsar formats que fomentin el pensament crític i el debat.
Humor, crítica i coherència en l’era de la immediatesa
Aquest plantejament té una conseqüència pràctica: la creativitat no pot limitar-se a la provocació.. També ha d’assumir el risc de fer preguntes que incomoden de manera constructiva.. I això connecta amb la seva reivindicació dels continguts reflexius: aquells que no busquen únicament l’impacte ràpid, sinó que estableixen una conversa amb el temps.
El projecte “I tu, què faries?” i el debat com a forma de pensar
El que fa interessant el projecte, més enllà del tema, és el mètode: planteja problemàtiques des d’un punt de vista ètic, moral i crític.. En lloc de buscar una resposta única i tancada, el programa intenta posar sobre la taula els arguments i les tensions de fons.. És una manera de fer pedagogia pública sense convertir el debat en un simple eslògan.
Aquesta aposta també és una resposta a un hàbit col·lectiu: moltes vegades, quan el debat és ràpid, la gent acaba escollint bàndols abans d’entendre del tot.. En canvi, quan el format respira, pot recuperar una cosa que sovint falta en l’entorn digital: el dret a considerar, a canviar d’opinió i a escoltar.. La reflexió, en aquest cas, no és un luxe; és una forma d’educar el criteri.
Per què “parar i pensar” pot ser la millor estratègia creativa
En aquesta equació, l’humor juga un paper estratègic.. No per “desactivar” el debat, sinó per facilitar l’entrada a temes complexos.. Si la porta és bona, el públic pot avançar cap a preguntes més exigents.. I si la conversa està ben construïda, la pantalla deixa de ser només consum i passa a ser un lloc de pensament.
Misryoum